I aprenc a dir que No

I aprenc a dir que No.

Amollo en la nit
la veu amarga o
la veu esperançada.

I aprenc a dir que No.

Que ja no és temps de plorar
ni de lamentar-se, ni tampoc
el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que No.

   

Tot és un immens buit

Tot és un immens buit,
recordar voldria tants noms
que ja no els retinc.

I la nit esdevé cada cop
més fosca, més misteriosa.

Amb l’encens espès de flors
Esfullades, de nines esventrades.
De retaules vivents;

de terribles imatges
de pobles vençuts, de cossos
llençats dins fosses comunes.

I voldria tenir el do de poder
aplacar-ne el dolor.

De cridar sense fre,
d’oblidar
tanta impotència.

Balades Dels Ocells

 

Balades dels ocells,

quan s'acaba el dia

perque ja passa la calor,

i el sol s'aprima.

 

I jo, sobre l'herba,

vora el riu

amb els arbres,

que em fan companyia

miro el cel

i penso en la teva pell,

tan fina,

i els teus ulls brillen

com l'aigua cristallina.

Vull agafar-te la mà

i el que toco és l'argila

de la vora de la riba.

 

I l'ocell gran ja canta,

la seva cancó de melangia,

demamant quan podrà veure,

la perdiu que estima

 

 

 

Un dia qualsevol

Un dia qualsevol foradaré la terra

i em faré un clot profund,

perquè la mort m'arreplegui dempeus,

reptador, temerari.

Suportaré tossudament la pluja

i arrelaré en el fang de mi mateix.

Quiti de mots, em bastarà l'alè

per afirmar una presència

d'estricte vegetal.

L'ossada que em sustenta

s'endurirà fins a esdevenir roca

i clamaré, amb els ulls esbatanats,

contra els temps venidors

i llur insaciable corruptela.

Alliberat de tota turpitud,

sense seguici d'ombra,

no giraré mai més el cap

per mirar enrera. 

 

 

El temps

No més incerta de tan vehement

la sorpresa amb què aculls la llum que esclata

rera el mirall opac i els cortinatges

angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu

misteri i en referma la bellesa.

L'entreteixit del temps no mostra cap

fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

 

 

La teua mirada és el meu desig,

la necessitat que tinc de tu,

en fa arraulir-me fins els núvols .

En un somni et pintaré

i a un cau t'arrossegaré .

M'engroixaré per alletar-te i 

en la teu mirada m'endinsaré

La mar.

Aquella mar blava

resant un rosari

de blanques onades

enmig del capvespre.

Aquelles roques masculines

resistint

amb soroll els cops de l'aigua

d'herbes i peixos, sirenes i déus

eternament poblada.

Aquell far enigma de llum

orgull de pedra

parlant enmig dels vents i la tenebra.

Aquell meu mirar aquella poesia

des d'una vida i un país

com un mariner impossible!

LLUÍS MESEGUER (De "Les veus del vent")